Consells

Adequar una llar per a una persona amb Alzheimer és fonamental per garantir la seva seguretat, comoditat i benestar emocional. L’eliminació d’obstacles com catifes o mobles baixos i la instal·lació d’una bona il·luminació, especialment en zones de pas, banys i escales, són accions bàsiques per prevenir caigudes. També es poden incorporar sensors de moviment per augmentar la seguretat. A la cuina i al bany, cal bloquejar l’accés a productes tòxics i utensilis perillosos, així com instal·lar barres de suport i tapes de seguretat a les preses.

És molt important mantenir un entorn familiar: deixar els objectes habituals al seu lloc, fer servir senyals visuals clars amb imatges o lletres grans per identificar espais com el bany o el dormitori, i reduir sorolls o estímuls innecessaris que puguin provocar estrès o confusió.

L’ambient ha de ser senzill, amb mobles funcionals i còmodes, i decorat amb colors neutres i suaus que transmetin calma. Deixar a la vista fotografies o objectes amb valor emocional pot reforçar la sensació de seguretat i identitat. Cada cas és diferent, però adaptar la llar ajuda a preservar l’autonomia i la qualitat de vida de la persona durant el màxim de temps possible.

És habitual que les persones amb Alzheimer experimentin una pèrdua de gana o desinterès pel menjar. Això pot afectar greument el seu estat nutricional i benestar general. Però hi ha estratègies que poden ajudar!

Rituals i rutines: Els horaris regulars aporten seguretat. Intenta mantenir els àpats sempre a la mateixa hora i lloc.

Entorn tranquil: Menys soroll, plats senzills i sense distraccions visuals poden ajudar a concentrar-se en el menjar.

Menjars petits però freqüents: Si no volen àpats grans, opta per 5-6 ingestes al dia amb aliments nutritius i fàcils de mastegar.

Textura i color: Plats suaus, amb color atractiu i presentació agradable poden estimular la gana.

Hidratació i activitat física: Una mica de moviment abans dels àpats pot obrir la gana, i no oblidis oferir líquids sovint!

Per a què serveix l’estimulació cognitiva per a adults majors?
Quan l’adult no presenta una deterioració cognitiva causada per una malaltia, l’estimulació cognitiva contribueix a mantenir la ment activa. Pretén retardar l’aparició de senyals de deterioració cognitiva i millorar la qualitat de vida de la persona. Això suposa treballar en la consecució de millores més específiques com la independència, autogestió i autoestima dels adults majors.

No obstant això, quan es tracta d’una deterioració no vinculada a una patologia mental determinada, l’objectiu és el restabliment de les funcions alterades. És la manera de retardar la deterioració cognitiva gràcies a una autonomia funcional major i durant més temps. Generalment, s’apliquen durant llargs períodes de temps, la qual cosa permet treballar també per a esbrinar l’origen d’aquesta deterioració.

L’estimulació cognitiva és una de les teràpies no farmacològiques que tracten la deterioració cognitiva. Es tracta d’una teràpia sensorial o multisensorial, cada vegada més acceptada gràcies a la seva eficàcia demostrada en diversos casos de deterioració cognitiva. D’aquesta manera, s’eviten possibles efectes secundaris que puguin produir-se per la medicació. A més, la teràpia contribueix a millorar les habilitats socials dels qui la reben.

Cuidar una persona amb Alzheimer és un viatge emocional complex i profund. La persona cuidadora experimenta un ampli ventall de sentiments que canvien constantment al ritme de la progressió de la malaltia. Al principi, la negació i la confusió davant dels primers símptomes poden donar pas a la frustració i la impaciència quan la persona estimada comença a oblidar noms, rostres o tasques senzilles.

A mesura que la malaltia avança, la tristesa i el dolor per la pèrdua gradual de la identitat i de la connexió amb la persona que es coneixia es fan més intensos. Veure com un ésser estimat es perd en la boira de l’Alzheimer pot generar una profunda angoixa i impotència. La sobrecàrrega física i mental que implica la cura constant pot portar a l’esgotament, la irritabilitat i fins i tot la culpa per no sentir-se sempre a l’altura.

Tanmateix, enmig d’aquesta tempesta emocional, també hi ha moments de tendresa i connexió. Un somriure, una mirada de reconeixement fugaç, un record compartit, per petit que sigui, poden il·luminar els dies i recordar la humanitat que encara resideix en la persona malalta. Aquests instants de calidesa són un bàlsam per a l’ànima de la persona cuidadora, que aprèn a valorar les petites coses i a trobar alegria en els moments més senzills.

És fonamental que les persones cuidadores reconeguin i acceptin les seves emocions, busquin suport en familiars, amics o grups d’ajuda, i es permetin sentir sense judicis. Cuidar amb amor i paciència, tot i la dificultat, és un acte de generositat immens que mereix ser reconegut i valorat.